Després dels quatre dies a Buenos Aires ja comença a ser hora de canviar d'aires, valgui la redundància. I és que tot i que els aires de la gran capital ens han satisfet, no ens agraden en excés les metròpolis.
Preferim buscar aires nous, aire fresc, i què millor que canviar de país i provar sort amb el veí petitoi, el gran oblidat, l'Uruguay? Pàtria de Benedetti, de Sanguinetti, d'en Galeano (aquell de les ferides obertes de l'Amèrica Llatina) i d'en Jorge Drexler.
Així, deixarem moltes andròmines de muntanya i roba d'abric a casa la Paula i en Gustavo i, amb una motxilleta més "humana", marxarem cap a la descoberta d'un país completament desconegut.
Vista de la zona moderna i de negocis de Puerto Maderos, des de dalt del vaixell de Buquebus que ens portarà cap a l' Uruguay... Marxem de Buenos Aires amb una sola cosa pendent: ens hauria agradat anar a veure un concert d'en Joan Manuel Serrat. El cas és que aquests dies era per la ciutat i vam intentar d'anar-hi amb la Laura i la Maggie (l'amiga argentina amb qui viu la Laura), però res de res, entrades exhaurides. Fins i tot va prorrogar fins al març, però al mateix moment de posar les entrades a la venta, totes venudes. I és que per aquí en Serrat és tot un fenòmen. Però mira, coses que passen. Hagués estat especial d'anar-lo a veure a Buenos Aires, però no hi va haver manera...
Ens comencem a moure. El vaixell de Buquebus és el més semblant a allò de "vacaciones en el mar" que jo hagi vist. Ni els transbordadors de Xile ni les barcasses petroleres bolivianes, tu. Això és un luxe. Tot i així, prefereixo les embarcacions més destartaladetes, jo...
El Big Ben argentí...
Les vistes de la ciutat de Buenos Aires des del Río de la Plata en un dia de sol i sense contaminació són excepcionals, tot un espectacle que recorda les grans ciutats de gratacels dels Estats-Units, almenys de les pel.lícules de Hollywood...
I, en unes tres horetes, ja som en aigües uruguaianes!...
Efectivament. A quarts de dues del migdia ja toquem terra ferma uruguaiana. Però Colonia, tot i ser un dels punts de visita obligada, serà el lloc que menys ens satisferà del país.
Sí mare, sí, tinc un estrip als pantalons. L'he cosit unes quantes vegades i tornem-hi. I, com que aquí no em coneix ningú i la Dolors no té manies, doncs és una bona entrada d'aire per aquests dies tan calurosos. I doncs què, vosaltres? Encara fa fred al Mediterrani? Que algú m'expliqui alguna coseta que últimament ningú m'explica res al blog!!!...
I ja som arribats a Colonia de Sacramento, poblet colonial que ens deixarà força decebuts. Tothom ens en parlava tan bé que les expectatives era excessivament elevades. I res, una espècie de parc temàtic d'arquitectura colonial per a turistes diürns arribats de l'Argentina...
Calle de Los Suspiros. Colonia és aquest carrer i poca coseta més. Molts turistes procedents de la capital argentina i algun estranger despistat com nosaltres... Ens despistarem tant i tant que acabarem descobrint Uruguay i serà una de les grans sorpreses del viatge...
Una mena de nenúfar en un jardí de Colonia, a la Colonia colonial. Són dos carrers força bonics on se sintetitza l'arquitectura colonial portuguesa i l'espanyola...
Carreró amb vistes al mar a Colonia de Sacramento...
Toca banyar-se els peuets al Río de la Plata, però només els peuets perquè l'aigua sembla bastant fastigoseta, de color de gos com fuig...
I com que fins a les set del vespre no surt el bus cap a Carmelo, dedicarem unes horetes a gaudir de les vistes a l'enorme riu que separa els dos païssos...
Port esportiu, utilitzat pels "ricachones" de Buenos Aires...
Port de pescadors, més autèntic. Ens hi quedarem un parell d'horetes sota l'ombra d'un arbre mentre ens cruspim un geladet i observem un parell de vellets pescadors que tornen de feinejar...
Una esglesiola del poblet...
L'endemà de la nostra arribada a Carmelo anem a passejar i a descobrir les platgetes. Ens comença a fascinar Uruguay i la seva gent, sempre disposada a xerrar, sempre amb un enorme somriure als llavis...
No us penseu que només hi ha carros, no és pas el més habitual, però la Dolors té una especial predilecció per a fotografiar-los i jo li he pispat aquesta fotografia...
I aquesta també és de la meva companya de viatge, un altre carro destartaladet. De fet, Uruguay és un petit país, actualment amb força pocs recursos però amb un passat gloriós. En aquests moments estan esperançats amb la recent arribada al poder de l'esquerra, amb en Tabaré, però darrerament està fent algunes cosetes que no acaben d'agradar massa, però de moment sembla que el poble li perdona perquè volen donar-li "vidilla". És l'única esperança per a molts.El proper dia 9 de març, però, el president ha convidat en Bush a pescar! Imagineu-vos quin rebombori s'espera per aquí...Coses del poder: o corromp o no hi ha ni un polític amb dos dits de front al món...
Arribada a casa l'Óscar, a Carmelo, on hi passarem dues nits. L'Óscar és un bonhome de 75 anys que cuida la casa de la família d'en Claudio, un uruguaià que ja fa 30 anys que viu a Lleida. És un amic de la Dolors. Li va insistir que si anàvem a l'Uruguay, no dubtéssim a anar a casa seva i conèixer l'Óscar.
Port esportiu de Carmelo. Un altre dels llocs d'estiueig dels rics de la gran capital del país veí...I és que l'Uruguay està enmig de dos colossos: Argentina i Brasil. Actualment no hi ha massa bona sintonia amb els argentins per culpa de l'instal.lació d'una planta paperera finlandesa a l'Uruguay. El cas és que la planta és molt contaminant i està situada just davant les costes d'un dels llocs més turístics de l'Argentina. I ja l'hem liada!Argentina va demanar el canvi d'ubicació però el govern uruguaià sembla que no té cap intenció de desmantellar-la. Així, la resposta de part de la població argentina és bloquejar les fronteres terrestres amb l'Uruguay.Per tot plegat, al final, nosaltres decidirem creuar tot el país i entrar al Brasil, i des d'allà, enfilar fins a la part brasilenya de les Catarates d'Iguazú. Una opció que després trobarem molt encertada. Uruguay i el sud del Brasil seran dues grans sorpreses agradables del viatge...
Far de Carmelo al capvespre...
Moll amb gos rodamón...
La Dolors s'entusiasma amb tots els gossos rodamóns...
Mireu quina carona de no haver trencat mai cap plat. I és que fa molta peneta veure tants gossos abandonats. Si els dius qualsevol cosa, ja els tens darrera teu tot el dia i, després et sents tan malament... Més que alguna cosa per a picar, el que busquen és una miqueta de moixaines...
I ja toca seguir viatge. Ens acomiadem de l'Óscar. Un home encantador a qui hem alegrat la vida durant dos dies. Em recorda moltíssim al meu "tiu Feliu"...L'Óscar ens relatarà la seva vida en llargues explicacions. Ha treballat tota la seva vida a Buenos Aires i ara passa la seva jubilació al seu poble natal. S'encarrega de cuidar la casa de la família d'en Claudio.Enyora l'època esplendorosa de la capital argentina quan, totes les grans estrelles espanyoles hi anaven a cantar, zarzueles, variétés...
Les "Rambles" de Montevideo, l'encantadora capital uruguaiana.En diuen rambles als passeig marítims, per dir-ho així. Les "ramblas" de Montevideo són considerades les més boniques de l'Amèrica del Sud. Potser és un pèl exagerat però la ciutat, més humana que Buenos Aires, ens sorprendrà gratament...
Sembla "Torremolinos 74", però és Montevideo. Una mica tenim la sensació de ser a l'España dels anys setanta. D'altres vegades sembla que estiguem a l'Havana, a Cuba, segons la Dolors. Jo només tinc una certesa: el més impressionant del país és la seva gent, per damunt de qualsevol paisatge o monument...
Esglesiola al capvespre...
Arc d'entrada a l'antiga Montevideo...
Dues imatges de l'arquitectura de la ciutat...
La Dolors continua fotografiant els reflexos als edificis de vidre i ja n'és tota una especialista! Aquests dies agafem només la seva càmera com vam fer a Buenos Aires. És una bona decisió quan s'està en una gran ciutat. En qualsevol cas, Montevideo és una ciutat molt tranquil.la, de només un milió i mig d'habitants. Uruguay és petitó, en total al país només hi viuen tres milions i mig de persones. M'atreviria a dir que Montevideo és la capital sudamericana on millor m'hi he trobat, fins i tot millor que en la sorprenent La Paz...
Còpia del David de Michelangelo... o era d'en Rafael?...
Una de tantes platgetes de la ciutat. També dóna al Río de la Plata, però aquí l'aigua ja és més neta perquè ja som prop del mar. Podríem dir que aquí l'aigua és més salada que dolça...
Ara aquest edifici és un mega-centre comercial, però durant la dictadura militar va ser la presó de Punta Carretas. Aquesta presó va ser l'escenari d'una de les fugues més sonades de la història, segons ens explica en Juan. Més de 180 detinguts (la majoria per motius ideològics) van escapolir-se construint un túnel subterrani. Doncs ara, ja ho veieu, on hi havia les cel.les, ara hi venen Levi's! Coses del capitalisme... Després de la fuga, van decidir traslladar la presó en un poblet pròxim a Montevideo. I sabeu com se deia el poble i conseqüentment la presó? Doncs Libertad! La cárcel de Libertad!!... 
Aquesta casa del darrera va ser construïda per un il.luminat estranger. Però ara ja no en recordo tota la història. En Juan ens va explicar tantíssimes coses que les meves neurones no poden recordar-les totes...
Som en una de les platgetes d'un dels barris més "pijets" de la ciutat, de camí cap al concertillo d'en Guille, el germà d'en Juan...
La clàssica cervesa uruguaiana, la Patrícia, no pot pas faltar en un concert ska a l'aire lliure en ple mes de carnavals! El grup on en Guille col.labora tocant el trombó es diu "Once Tiros". Un bon grup que combina ska, reeggae, funky, i una miqueta de soul...
A quarts de nou del vespre ja cau la nit a l'Uruguay. Ja no som al sud i això es nota amb els dies cada vegada més curtets...
Al vespre, quan arriba en Guille, celebrem la bona acollida del concert amb un bon asado uruguayo. Asado de tira, mollejas, vacío, morcilla. Tot un art els asados en aquest racó de món. Aquí de la vaca s'aprofita absolutament tot, com els nostres porquets. Però les mollejas són un pelet desagradables pel nostre gust (falta de costum). Quan els expliquem que allà mengem caragols s'esgarrifen. Però el que no mata engreixa, oi?
Fotografia clàssica de comiat HC. Un noi adorable, en Juan. Com tots els uruguaians, ens hem sentit molt ben rebuts. Gràcies Juan per aquests dies tan especials passats a la capital del teu país petit. Bona conversa, molta complicitat i, sobretot, molts somriures i alegria...
Entrada a Cabo Polonio, on ens deixa el bus que recorre la costa uruguaia...El dia 24 de febrer ens acomiadem de Montevideo, satisfets de continuar ruta per aquest país que ja ens té el cor robat. El següent destí és al petit poblet de Cabo Polonio, de qui tothom ens n'ha explicat meravelles.
Així doncs, a les deu del matí ja som dalt d'un nou bus. Pels volts de les dues del migdia arribarem a Cabo Polonio.
El bus ens deixa a la carretera. Després cal agafar aquesta espècie d'andròmina per a turistes que, primer per entre dunes, i després per platgetes, ens acostarà al mític Cabo Polonio...
Vint minutets i ja divisem el poblet "hippie" per excel-lència de l'Uruguay...Com que no hi ha càmpings, no es permet l'acampada lliure i les cabanes són molt i molt cares, decidim passar la tarda prenent el solet amb les nostres motxilles. Més tard veurem què fem per a dormir.
El sol escalfa una barbaritat però una lleugera brisa i les capbussades a les refrescants aigües atlàntiques, fan que ens passin les hores agradablement sota un estat de letargia. La Dolors no para de comentar: "I que bé que s'hi està sense fer res...!"
Un passeig a cavall per aquestes costes desèrtiques ha de ser tot un privilegi. Ai, qui tingués calés per a fer el turista com Déu mana...!Cabo Polonio ja es prepara per a fer nones. Nosaltres també ho hem de fer. Decidim fer un bivac sota les estrelles, amb la companyia intermitent de la llum del far i els esgarips dels lleons marins i les onades. Algú pot dir-me si hi ha algun hotel cinc estrelles que ofereixi tantes meravelles?...
El sol s'amaga definitivament i a nosaltres ens toca fer el mateix. Buscar un bon raconet per a bivaquejar. Sense manies, trobem una gespeta planeta a tocar d'unes roques que donen al mar. Un lloc ben màgic sota del far...
El far de Cabo Polonio. Coneixeu en Jorge Drexler, oi? El cantautor uruguaià que es va fer conèixer internacionalment en guanyar l'óscar a "Diarios de motocicleta", doncs aquest mateix. El cas és que el senyor Drexler va venir a passar uns dies al Cabo Polonio per a buscar inspiració pel seu darrer treball discogràfic "once segundos de oscuridad". Us imagineu el perquè d'aquest títol? Doncs els onze segons són el que dura el far a donar el tomb. Ho vam poder comprovar in situ. En qualsevol cas, per aquí, tothom coincideix a afirmar que aquest darrer treball és força fluixet. Nosaltres no l'hem escoltat i no podem pas opinar. Sandra, què n'opines tu, fanàtica d'en Drexler com ets?
Després del fantàstic crepuscle i la nit sota les estrelles toca l'albada, la sortida del sol. La Dolors remugarà dins del sac que a Lleida, des de l'àtic de casa seva, en veu moltes d'albades i, la marmota continuarà dormitant. Ai, ai, no sabeu pas com li costa aixecar-se...
Les primeres llums del dia il.luminen tènuament el far...
...però la Dolors continua mandrejant ignorant l'espectacle del nou dia...
Tres imatges més de l'alba...
I la marmota Dolors continua en el món dels somnis...
Mentre la senyoreta s'agafa el seu preciós temps per a fer el clàssic procés d'aclimatació al nou dia, jo surto a passejar en direcció al lloc on durant la nit sentíem als lleons marins. Finalment me'ls trobo imitant a la Dolors, és a dir, romancejant entre becaina i becaina...
Núvols...
I tot d'una, comença l'espectacle: de l'horitzó del mar s'entreveuen les primeres sagetes lluminoses del sol ixent...
Després de la sortida del sol anirem novament a la platgeta. Quin plaer banyar-se a primera horeta del matí. En un tres i no res, però, el sol escalfa amb força. Ens traslladarem a l'obra d'un xiringuito a pet d'ones on farem un mos i passarem unes tres horetes deixant fluir el temps al nostre voltant. Quina tranquil.litat aquest raconet de món...!
Finalment, a la tarda, tornarem a la carretera per a esperar un nou bus de la ruta de la costa.
Ombúes. Característics de la costa nord uruguaiana...
Som a dia 25 de febrer. A les nou de la nit arribem a Punta del Diablo, un poblet de pescadors potser encara més encantador fins i tot que Cabo Polonio. Aquesta vegada anirem a dormir al càmping.
El dia 26 passejarem des del càmping fins al poblet i d'allà, per les platges i caletes fins a la Punta del Diablo. Un dia de molta xafogor però amb el cel tapadot. Som ja a finals de la temporada d'estiu aquí i no hi ha molt de turisme. Ens n'alegrem. Això en plena temporada deu ser horrible!
Un exercici relaxant i reconfortant...
Vista del poblet de Punta del Diablo...
Escarabats. Les platges de l'Uruguay (almenys aquests dies) són plenes d'aquests animalons. Per tot arreu, però t'hi acabes acostumant. Al que no podré acostumar-me és a la presència de cossos sense vida de lleons marins. De tant en tant t'en trobes tot passejant, pobrissones criatures...
Una nova imatge del poblet...
No sé pas si són cormorans? Ho sabeu vosaltres?...
Dues imatges de la costa dels voltants. Aquestes algues són comestibles. Parlem amb una família que les recull. Ens expliquen que són molt bones fer-les amb truita. De fet, a l'Uruguay hi ha molts plats cuinats amb auqççquestes algues...
I ara que ja som a punt de deixar enrera el petit país d'Uruguay, us transcric un escrit de la Dolors:
Uruguay. Mate. Sol. Cavalls. Els asados de tira i les mollejas, ecs!!. Escarabats a la platja. Gauchos. Gossos banyant-se al mar amb els amos... Viste! Somriures. Més somriures. "Mi abuelo era espanyol". Benedetti. Carmelo. La ciutat vella de Montevideo. Un únic petó que val per una abraçada. La cervesa Patricia. El far de Cabo Polonio i la posta de sol. Gent bella d'ulls clars. Cotxes antics i carros de cavalls. Las tartas. Cases baixes. La dura història que vas descobrint en petites xerrades: la dictadura, la fuga de Punta Carretas, Artigas, Tabaré Vazques i el desengany... La paperera i el conflicte amb Argentina. L'Atlàntic, el càlid Atlàntic... Els eucaliptus. El dulce de leche. Les petites històries quotidianes de lluita i supervivència. El tango i les classes de tango al carrer. La copa Libertadores. Drexler...
Costa explicar que és el que t'arriba quan ets per primer cop en un lloc que no coneixes. Uruguay és un país que segurament mai hauríem visitat de no conèixer ja alguns uruguaians... gent petita, gent que no fa soroll, gent humil, orgullosa del seu petit país. Un país minúscul atrapat entre dos gegants de forta personalitat, coneguts arreu...
Segons alguns uruguaians aquesta situació geogràfica és la seva sort: Arriba a Uruguay només aquell qui ho vol o qui es perd camí d'un altre lloc. I són els humils i els petits qui arriben al cor dels altres. Això és el que ens ha passat a nosaltres. Hem passat a formar part dels admiradors, de les moltíssimes persones que estimen Uruguay i als uruguaians.. Compartim aquest sentiment amb molta gent que hem conegut a Pelotas, la part gaucha del Brasil. Ja sabem que les fronteres són imaginàries...
El dia 27 de febrer toca seguir ruta i entrar al Brasil. De davant del càmping mateix ha de passar un bus que ens portarà fins a Chuy, el darrer poble uruguaià abans de la frontera amb el Brasil.
Un cop allà farem els tràmits fronterers. Canviarem calés, ara toca canviar a reales brasilenys i, també ens toca tornar a canviar l'hora. Al Chui brasileny (al costat carioca l'escriuren amb "i" llatina). En pujar al bus, a mi també em toca canviar el meu vestuari. Em diuen que no puc pujar amb pantalons curts! Qui ho diria que som al Brasil, oi? Quin puritanisme tan estrany...
El bus ens portarà fins a la ciutat de Pelotas (sí, sí, com ho sentiu), a l'estat federal de Rio Grande do Sul. Allà hi tenim un nou contacte d'Hospitalityclub i, ens ve de camí cap a les Catarates d'Iguazú. Per això decidim entrar al Brasil, i perquè a mi em crida l'atenció de descobrir aquest estat tan poc turístic d'aquest enorme i vast país.
La Dolores y el Antonio en pelotas
Arquitectura colonial portuguesa...
A les cinc de la tarda arribem a Pelotas (pronunciat amb vocal àtona i o oberta). Des de la rodoviária (terminal de busos) fem un truc a la Bigatrice, Biga pels amics. Pocs minuts després apareix amb en Fabrício, la seva parella.
Amb el seu cotxe anem fins al centre de Pelotas, directament a l'antic Gran Hotel, reconvertit ara en sala d'exposicions i espai cultural, un edifici de l'època colonial d'on només se n'ha habilitat la planta baixa. Els pisos superiors estan en un estat ruïnós.
Tant la Bigatrice com en Fabrício han estudiat filosofia. En Fabrício és el coautor del text d'una obra de teatre que estrenen d'aquí a dos dies, l'u de març, "as estaçoes na cidade".
Dins del teatre coneixem en Moiséz, coautor, creador i únic intèrpret de l'obra. Per allà ens presenten també en Celso Krause, compositor. Xerrem una estoneta tots en "portunyol" i de seguida marxem cap a casa la Biga a deixar les motxilles.
Façana de l'antic Gran Hotel, on es farà l'obra de teatre. L'autor de l'escenografia és l'uruguaià Waldo León, que utilitzarà l'espai disponible per a crear la "caja 96", un innovador muntatge audivisual molt interessant...
Per sort, l'estat federal de Rio Grande do Sul, on ens trobem, manté estrets lligams econòmics i culturals amb l'Uruguay i gairebé tothom xapurreja o entén el castellà. Nosaltres però, ens esforcem a parlar el portuguès. Durant aquests dies aprendrem força frases, vocabulari i, fins i tot, les formes verbals. Miguel! Tinc ganes d'aprendre el portuguès, nen, tu que el domines, em faràs classes?
Mercat municipal de Pelotas...
Deixem les nostres coses a casa, ens dutxem i marxem directament a sopar en un dels bars on es troba la joventut "culturetes" pelotina. Allà coneixerem a la Bàrbara, la parella d'en Moiséz, una noieta molt trempada.
I després de nou al teatre. Participem en l'assaig general, el primer assaig que fan amb tot el muntatge i l'escenografia. De seguida ens n'adonem que hi ha encara molta feina a fer, pulir detalls, i pels volts de les cinc del matí marxem a dormir. Ells es quedaran fins a les nou polint els detalls de darrera hora. Una feinada tu!
La Dolors continua fotografiant carros per tot arreu...
L'endemà ens llevarem tardíssim. La calor aquí és sufocant. De fet, des de Puerto Pirámides que sempre fa una xafogor insuportable. Estem d'estiu tot el dia!
Ens aixecarem al migdia. Anirem a donar un tomb i prepararem el dinar. Una paella de verduretes. Tarda de passeig i vespre de més activitat cultural.
En Celso i en Moiséz ens fan un recital mentre esperem l'encarregat de l'audiovisual. Arribarà a les dues de la matinada finalment...
Mentre esperem fem un mate, cantem i xerrem. Aquest parell són la Biga i en Fabrício...
En Moiséz, l'artista... un gran actor!
El mate: El mate és molt més que una simple beguda. Es tracta d'un ritual que comparteix la família, els amics i els companys de feina. En moltes ocasions, el sol fet de compartir-lo és l'únic que compta. La preparació i el consum de mate és potser l'única pràctica cultural que va més enllà de les fronteres racials, de classe i ocupació social.
L'herba del mate és la fulla dessecada i trossejada de la planta Ilex paraguaiensis, un parent del nostre boix grèbol. Coneguda també com a te paraguayo, va assolir importància comercial durant l'època colonial en les plantacions de les missions jesuítiques de la part alta del Riu Paraná. Els europeus s'hi aficionaren de seguida, i li trobaren moltíssimes qualitats.
Argentina és el màxim productor i consumidor de mate del món. Els seus habitants prenen uns 5 kgs l'any per persona. Però també és popular en algunes zones de Xile, al sud de Brasil (on som ara), Paraguay i, sobretot, a l'Uruguay, on jo diria que pràcticament tothom en pren.
Preparar el mate és tot un ritual. Hi ha la figura del "cebador", que és qui "ceba" el mate, és a dir, qui el prepara i el serveix. En primer lloc, omple el mate d'herba (en aquest cas el mate ésel recipient on es prepara la beguda del mateix nom, normalment fet de carabassa) i a part, s'escalfa aigua sense que arribi a bullir. A continuació, s'ompled'aigua calenta el mate. Aleshores es beu el líquid a través d'una "bombilla", que és una canyeta de plata amb un filtre que evita que les fulles d'herba passin pel tub.
Existeix un procediment informal per a beure el mate, que normalment es compleix estrictament com una regla no escrita: el "cebador" ha d'omplir d'aigua la carabassa lentament. Després el mate es passa en direcció a les agulles del rellotge, ordre que, un cop establert, s'ha de respectar. Un bon "cebador" no canviarà l'herba massa sovint i, prepararà una carabassa nova per a cada bebedor. Un simple "gracias" indicarà que ja estàs servit i que el mate pot passar-se a l'altre company. El "cebador" no retindrà la beguda massa temps abans de passar-la novament.
Una invitació per a beure mate és un plaer cultural, si bé és una beguda a la qual costa acostumar-s'hi i, al principi sembla massa amarga i calenta. Tot i així, a la segona o tercera ronda, tant la calor com el gust amarg disminueixen.
Sobretot a l'Uruguay per a tot arreu hi ha gent prenen mate: als parcs, a les platges, sota qualsevol ombra. Hem quedat fascinats de veure pràcticament tothom passejant amb una "matera" (termo d'aigua calenta, més carabassa i mate) a qualsevol hora i en qualsevol circumstància.
Ara que escric tot això, novament des de l'Argentina, puc constatar que també a Pelotas, a l'estat de Rio Grande do Sul hi ha la cultura del mate molt extesa, evidentment no amb l'afició dels uruguaians, però Déu ni doret...
Cartell de l'obra...
I aquest és tot un personatge: en "Sergiola", un altre artista que viu a cavall d'Holanda i el Brasil. Ens deleitarà amb algunes de les seves creacions, molt divertides, i acabarà cantant-nos una versió de la clàssica aquella del "vose vou te amar..." o com es digui...
Fabrício "matejant"...
Dues imatges de l'assaig general...
L'endemà a la tarda, la Biga ens portarà a visitar la Laguna dos Patos, una llacuna d'aigua dolça de la mida d'Holanda! Quan plou molt, el nivell del mar puja i la llacuna s'omple d'aigua salada. És aleshores quan tots els pescadors surten a feinejar els "camaroês" (les gambes).
Xerrem amb aquesta eixerida parelleta de pescadors i ens expliquen un munt de coses sobre les característiques de les gambes d'aquí. Això si, jo no entenc ni un borrall. El portuguès xerrat a vegades és difícil. A més, la gent de la zona té un accent molt tancat. Escrit és fàcil, però parlat ràpid, no hi va haver manera. Per sort, la Biga parla molt bé el castellà i ens fa d'intèrpret.
Dues panoràmiques del moll de la Laguna dos Patos...
La Dolors i la Biga. Aquests dies al Brasil van ser del tot especials. Hem quedat gratament sorpresos d'aquesta petita incursió a l'Uruguay i al Brasil.
Al Brasil hem trencat tots els tòpics. Us podeu imaginar que ningú ens ha preguntat pel futbol, ni pel Ronaldinho!...
Nens llançant-se da cap a la Laguna dos Patos...
Al vespre anem al Bar el Minifundio. Allà assistim a la trobada del "cafè amb poesia". Una colla d'aficionats a la poesia que es reuneixen periòdicament per a llegir les seves poesies i per a xerrar de cultura.
Ens animem i busquem una poesia d'en Miquel Martí i Pol per internet. Triem la de "després", del llibre l'absències. Una poesia que tant per a la Dolors com per a mi té un significat especial. Jo la recito en català i la Dolors en fa la traducció al castellà perquè l'entenguin una micona.
Ens feliciten enormement per la lectura. Fins hi ha un home que s'emociona tant que ens diu aquest moment no l'oblidarà mai i segur que serà un dels records més importants que s'emportarà a la tomba. Un pèl exagerat!
En el moment de la nostra lectura poètica en català...
La gent de Pelotas ens rep amb tant d'entusiasme que estem conveçuts que encara existeix la fraternitat entre pobles, entre germans. Ens sentim tan ben rebuts per a tothom que ens omplim el cor de bons moments i amb ganes de tornar-hi en una altra ocasió havent après la llengua. Fins hi ha un noi del cercle poètic que ens regala un llibre de poesies en portuguès abans d'acomiadar-se!
I sabeu què penso en moments com aquest? Que em fa pànic tornar a Europa i adonar-me que tot això no existeix allà. Gent que t'obre el cor a la primera, amb aquest esperit obert i fraternal. És una pena, però això nosaltres ja ho hem perdut del tot, i a canvi de què em pregunto jo?
Cartells del cafè el Minifundio...
El darrer dia preprarem una nova paella, aquesta vegada de gambes! Avui dinarem amb en Fabrício i la seva mare Milena, nascuda a Lisboa, per cert.
Un servidor serveix la paella. No és modèstia, però era per a xupar-s'hi els dits!... Però tot gràcies a l'habilitat de la Dolors, no us pensessiu pas...
Fa bona pinta, oi?...
I a la tarda, un bon gelat...
Avui és el gran dia: l'estrena de "as estaçoes na cidade". La foto és un detall de les escales de l'edifici de l'antic Gran Hotel...
Per sort, abans de començar l'estrena, en Fabrício ens fa arribar una còpia del text. El llegim a corre-cuita per a saber una micona de què va l'obra...
Un exitàs! El públic surt contentíssim. I nosaltres, tot i haver entès poc, sortim emocionats. En Moiséz és un actoràs de cap a peus. Després ho anirem a celebrar i li dono detalls de la Fira de teatre de Tàrrega i la d'Avinyó.
Celebracions després de l'estrena...
Cartell publicitari de Pelotas, ara us ho creieu oi? allò de "la Dolores y el Antonio en pelotas"?...
Fotografia de comiat amb tots els amics d'aquests dies. Bé, falta alguna gent, però quasi hi som tots.
Serà una nit de converses sobre teatre, literatura, cinema i música. Seguim trencant els tòpics del Brasil, oi? I des d'aquí, ara que hem pogut gravar un CD amb música mp3 del Brasil, us recomanem algunes cosetes:
. Arnaldo Antunes (o essencial)
. Marisa Monte (universo ao meu redor)
. Vitor Ramil (Longes)
. Chico Buarque
. Pedro Luis e a parede
. Mombo jo
. Cazuza
. Gonzazinha
. O Mutantes
. I sobretot a Hermeto Pascoal!, un músic albí molt particular.
Pel que fa a cinema brasiler, us recomanem les pel.lícules "Terra em transe" i "Deus e o diabo na terra do sol" de Clauber Rocha.
Literatura, la Luisa, una fanàtica de la literatura hispanoamericana ens aconsella:
. Herberto Helder (poesia)
. Joâo Cabral de Melo Neló
. Clarice Lispector
. Graciliano Ramos
Ja ho sabeu, si us interessa alguna cosa d'aquí busqueu-ho per internet!
I ja som a dia 2 de març. Toca continuar camí. Toca acomiadar-se de gent tan meravellosa que a vegades costa desenganxar-se. Sempre us tindrem al cor, gent de Pelotas!
Avui toca endinsar-se Brasil enllà, nord amunt, fins a Porto alegre, però això ja serà una nova història, un nou post. Escric ara des de l'Argentina, continuo anant uns dies endarrerit, però més no hi puc fer. Ja hem estat a Iguazú, i ara ens disposem a anar cap als Esteros del Iberá, la reserva d'aigua dolça més gran de tota l'Amèrica del Sud. Veurem cocodrils? No us perdeu el nou post, i ja sabeu, explique-me cosetes!!!!
